Abans que lÆinstant definitiu arribi, implacable i funest, es pot escriure, deixar un rastre, no per aconseguir una immortalitat, sinó per bastir una obra que no deixi de ser un quadern de bitàcola, un diari personal, un registre fòssil que mostri no tant el què sinó més aviat el com i el quan. Aquí és on sÆinstaura el prolífic gest dÆescriva dels mapes propis que executa Joan Perelló: la intimitat en punxa lligada a la lenta devastació del paisatge extern, mirall de la pròpia degradació. Peròà Des dÆaquest nihilisme tràgic, es pot trobar una sortida? Al meu entendre, Mans de presagi ofereix una revolta lluminosa, un retorn a una certa plenitud i celebració de la vida després dÆarribar a la certesa que la mort és inevitable. Doncs dÆacord, si és inevitable, no podem cantar i boixar per aprofitar cada instant abans que arribi? Aquest és el presagi i aquestes les mans que lÆacompliran. (De lÆepíleg de Jaume C. Pons Alorda)
